“En temps de soroll, ser normals”

Vivim temps de soroll. Un soroll constant, estrident, moltes vegades buscat. Un soroll que no pretén convéncer, sinó desgastar; que no busca construir, sinó dividir; que no oferix solucions, sinó enemics. Durant massa temps s’ha instal·lat la idea que la política consistix en l’enfrontament permanent, en l’atac personal, en el “dividix i venceràs”, a assenyalar a qui no pensa igual com si fora un adversari a batre i no un veí al qual respectar. I esta manera de fer política no sols empobrix el debat públic: empobrix la ciutat.

Fer política no és enfrontar a la ciutadania. Fer política no és governar contra uns per a acontentar a uns altres. Fer política no és utilitzar el conflicte com a mètode ni la desqualificació com a ferramenta. Fer política és una altra cosa. És respectar als nostres clubs esportius, que treballen cada dia pels nostres jóvens i per l’orgull col·lectiu. És respectar als col·lectius socials i culturals, que sostenen la vida comunitària moltes vegades sense focus ni titulars. És respectar als proveïdors, a les empreses i als treballadors que complixen amb la seua labor i mereixen seguretat, serietat i paraula.

És respectar als qui pensen distint, perquè la pluralitat no és un problema: és la base de la democràcia. La política no hauria d’anar contra els ciutadans, ni contra els qui discrepen, ni contra els qui pregunten, critiquen o exigixen explicacions. Al contrari: la política està per a servir, no per a assenyalar. Sabem que no és fàcil mantindre este rumb enmig de tant de soroll. La polarització crida, l’insult corre ràpid i la provocació dona rèdit immediat. Però la història i, l’experiència, demostren que eixe camí deixa ciutats més fracturades, institucions més febles i una ciutadania més cansada. Per això, hui més que mai, és necessari reivindicar una cosa aparentment senzilla però profundament necessari: tornar a la normalitat democràtica.

Tornar al respecte. Tornar a la paraula donada. Tornar al diàleg. Tornar a una política que escolta abans de respondre i que construïx abans de confrontar. Perquè en temps de soroll, el verdaderament valent no és cridar més fort. El verdaderament valent és ser normals.