“Quo Vadis, VOX”

VOX va emergir com a alternativa ferma enfront de la política fàtua. Com a refugi per a treballadors i empresaris farts de l’abandó institucional. Amb això, VOX va saber aglutinar a espanyols de tota condició, convençuts que per fi alguna cosa anava a canviar. No obstant això, el que va ser crit, hui a penes és un murmuri diluït entre els passadissos del poder.

El retorn de Juan Manuel Bádenas i Cecilia Herrero —els qui van abandonar el partit després de llançar dures acusacions contra la cúpula— no és mera anècdota, sinó una ferida oberta en la credibilitat del projecte. Bádenas va denunciar pressions i corrupteles; Herrero va parlar de mobbing. Recentment, invocant la “estabilitat del govern”, VOX els va obrir de nou les portes, a pesar que la Fiscalia investiga possibles irregularitats en un contracte relacionat amb el primer, i que la segona va elevar la seua denúncia a l’esfera pública.

No tornen per convicció, sinó per conveniència. I el partit, en acceptar-los, posterga els seus principis en pro d’altres interessos. Tan traïdor és qui clava el punyal com qui acull al traïdor. César va caure, no pels seus enemics, sinó per confiar en els seus. VOX, que es va alçar sobre la base de la fermesa moral, premia la deslleialtat i transforma en estratègia el que abans era línia roja. Els principis no es destruïen amb escàndols, sinó amb cada concessió covarda que es tolera.

Quo vadis, VOX. A on vas, si has oblidat d’on vens? L’acord amb Mazón —a canvi d’uns pressupostos sense ànima— no és una cessió puntual, és la prova que el pragmatisme més cru ha devorat a l’ideal. La causa s’embena per un plat de llentilles. Per mantindre una estructura en la qual comencen a apuntar els favors. On abans va haver-hi fermesa, hui hi ha transacció. On abans va haver-hi principis, hui hi ha càlcul polític.

Lluny de la temprança d’Augusto o la justícia de Trajano, el partit ha adoptat les formes de Calígula: decisions autoritàries governades per la paranoia, porgues internes, culte al cèsar. Però el més tràgic no és la deriva —que encara pot rectificar-se—, sinó el menyspreu al capital humà que va sostindre esta causa.

Roma no paga traïdors. VOX, sí. I en fer-ho, es traïx a si mateix i als qui vam creure que esta vegada seria diferent.