“Pilota dolça i salada”

Una por recurrent és no trobar el cotxe en el pàrquing. Mires a un costat, a altre, i tot és igual, no saps cap on tirar. Sense guia ni referència, estàs tan perdut com el vehicle. En la gran ciutat m’ocorreix igual. Amb vergonya m’apunte on he aparcat. Al Germanor Fest, uns amics vàrem assistir com una jove, en la foscor de la nit i de la llengua travada, intentava descriure a un policia local on havia deixat l’automòbil: eran unas fincas altas, nuevas, de color como oscuro, por allí. Senyalava cap al Parc Central.

És un dels drames del segle XXI, tot sembla idèntic. Ciutats, edificis, carrers, tots amb McDonalds, Zara, Mercadona, colors neutres, llum blanca i música ambiental. En les xarxes abunden les fotografies iguals, les mateixes postures, els rictus semblants. Tot ha de ser políticament correcte, estàndard, oficial. La necessitat d’acceptació social ens fa imitar estils, pentinats, roba; ser homogenis, monòtons, sense personalitat, en mans d’un algoritme que ens recomana més del mateix. Ja no ens diferenciem uns dels altres.

Avorrit, desesperat, intente agafar-me a xicotets oasis que em donen vida, a singularitats per a sentir que encara no hem perdut la batalla: el carrer Santa Ana, l’estranya geometria de El Vedat, el Pati rosa, el silenci del Trènor, la casa dels Caçadors, els sacs de Ca’l Llustre, la Copa de la Casa, les crestes, un bollo de Rafa, els dissenys d’Eugenio Simó, el bombo de l’Aurora, el divendres de mercat, el vispa en sabatilles d’estar per casa, el parxís de les veïnes del Dominical, Chus fent de la Pantoja, desfilar en l’asilo, la Reina de l’Encontre, els al·leluies, el so de les gaites de l’Hort, els rosaris d’octubre, l’Entrà de la Flor, les enramaes, les sabates de careta, el gaiato, dur el rossejat al forn, la pilota dolça i salada.

Quina genialitat. A qui collons se l’ocorreria.

@carlesxpf