“El meu objectiu és guanyar un mundial”

A pesar de la seua edat, Marcos Ruda és campió d’Espanya en cinc ocasions i d’Europa dues. A principis d’aquest mes, Ruda es va alçar amb el Campionat Italià de Velocitat a la categoria Moto3. Parlem amb ell de la seua trajectòria i de quins són els seus següents objectius. Ruda és ambiciós i ho té clar, “l’objectiu és sempre competir amb els millors, i una vegada arribe el següent serà guanyar un mundial. Hi ha molt d’esforç i progrés darrere, així que per què no somiar en gran?”.

A més el jove pilot torrentí ha guanyat totes les carrers menys en Mugello, per tan sols set centèsimes “en aquest cas em vaig adonar de seguida que havia guanyat el meu company. És prou frustrant perquè veníem d’una gran feina com a equip i de bons temps. És un circuit en el qual la recta és molt llarga i el rebuf és molt important. Estem satisfets perquè hem fet un gran any i sempre es millor quedar-me amb aquesta sensació”.

Ruda també recorda com varen ser els seus inicis, “vaig començar als quatre anys. Quan encara vivia a Mallorca em va cridar l’atenció veure a un xiquet amb el seu pare practicant amb una minimoto i el meu pare va voler parar i informar-se. Una setmana després vam anar a l’escola de Chicho Lorenzo (pare de Jorge Lorenzo) i a la setmana allí ja estava pujat en una moto. Vam venir de Mallorca a Torrent perquè en aquell moment el traslladar-se des de l’illa recurrentment suposava una despesa econòmica que era massa per a la meua família, per a mi Torrent és molt important en la meua vida professional”.

També pensa en el futur i en un possible contracte en Moto2, “els equips no tenen pudor a baixar-te de la moto si els diners no arriben. Enguany he eixit campió, però sis mesos enrere no tenia equip. Afortunadament vaig trobar un equip xicotet però que va confiar en les meues possibilitats i em va ajudar en tot moment”.

Ruda reconeix que és molt complicat i a vegades molt dur aquest esport i la qualcosa fa que el treball mentalsiga fonamental, “Cada vegada més. Supera fins i tot a l’aspecte físic. Et jugues en un cap de setmana i en una carrera el treball de moltes persones que hi han darrere. Estàs a soles contra els altres i has d’afrontar-ho. El treball psicològic és essencial”.

I obviament no es pot oblidar de la seua família, “tot el que haig d’agrair en aquest procés és a la meua família. Han estat amb mi en anys complicats de crisis. La meua germana per exemple té els seus estudis i les seues aficions, i no vull que els perga per finançar-me tan sols a mi. No puc agrair amb paraules el que s’han sacrificat per mi i espere retornar-lis-ho algun dia”.