“Sabors”

Conforme es va anar revelant, en directe, davant de tots, la tràgica magnitud de l’incendi de Campanar, un dels primers espais que es va obrir com a refugi d’afectats i recollida d’ajuda foren els casals fallers. A diferència dels impersonals eixamples de les grans ciutats, els barris continuen tenint punts neuràlgics, llocs de trobada veïnal com poden ser escoles, mercats o inclús bars. Aquella maleïda vesprada les comissions, ràpidament, es van mobilitzar i es posaren al servei dels seus veïns que patien per tirar-los una mà.

Jo mai m’he amagat. Les falles i jo tenim una relació complicada. Amb alts i baixos. Èpoques millors que altres. Hi ha cosetes que no m’acaben. És culpa meua, manies que té un. Sorprenentment, encara hi ha qui em convida a escriure als seus llibrets. Gent inconscient, supose. O falta de col·laboradors. Però els meus gustos personals no em ceguen. Reconec també les seues virtuts. Que les tenen.

Una és el paper urbà de la festa. Les falles vertebren els barris, zonifiquen la ciutat. Tota barriada necessita centres socials sinó tindrà els seus carrers morts. Ara que les associacions veïnals han envellit, han perdut força de representació, alguns casals són eixe punt de trobada, de vida local. Això sí, sempre que els fallers siguen del veïnat, o nascuts a eixos carrer, no fitxatges d’anar i fugir, utilitzant-los només per la festa sense ànima.

Va amb l’ADN de qualsevol entitat social, de carrer, amb i entre persones, tindre un compromís amb la realitat que l’envolta. Tota associació deu mirar pel seus fins, potenciar-los, però, per gènesis, també està concebuda per a interactuar amb el seu exterior. Una comissió fallera no pot ser un club tancat, sinó una porta a la barriada. I, per tant, ha d’entendre-la i viure connectat a ella. Comprenent que dona vida al barri.

No molèsties innecessàries.

@carlesxpf