SANITAT PER BARRIS

Com qualsevol cosa que passa en la capital del regne, se fan resò inclús les granotes de la font de l’Avinguda. A dia de hui tots sabem que la sanitat en Madrit passa per problemes. No sabem exactament quins en són, perqué no som usuaris d’eixe servici públic, pero sí en som conscients de la qüestió. Sempre m’ha resultat punyent esta capacitat per fer qüestió nacional i personal, d’allò que passa en Madrit i no centrar-se més que les qüestions pròximes i quotidianes.

I m’ha resultat punyent sempre, perque moltes vegades, allò que passa en Madrit és menys greu que lo que passa ací. Els contaré una historia. No sé si sabran vostés, que quan els meus fills eren menuts, replegàrem firmes per a que el centre de salut de Pintor Ribera contara en un pediatra d’urgència. Les firmes se quedaren en un calaix. Passat el temps presentaren el pediatra d’urgència, com una proposta dels que manaven.

Cap problema, és pràctica habitual dels nostres polítics, apropiar-se de les idees dels ciutadans, la creavitat no és el seu fort. Pero, com dic, eixe no és el problema si se conseguix un be comú; l’inconvenient és que, al poc de temps les urgències del centre de salut nomentat deixaren de contar en pediatra, i així es troben fins al dia de hui. I mira que són anys, que el meu fill menut en té 19 anys acabats de complir.

La qüestió és que les urgències del centre de salut de Pintor Ribera atenen a una població en potència, major que la de molts hospitals de capital de província de Castella, per eixemple. De manera que els pares que en són conscients i es preocupen per la salut dels seus fills, encara que siga per a rebre dòsis de medicació, s’estimen més anar a l’hospital o al mege privat.

Les deficiències sanitàries de Madrit són importants per als madrilenys i, especialment, per al repartiment del poder, la máxima precoupació dels polítics, encara que moltes d’eixes deficiències s’escampen per tot l’estat. A la comentada puntualment adés, s’afegix el problema generalisat de les llistes d’espera, les consultes saturades o les cites ajornades per mesos. I si és un problema generalisat ¿Per qué és més preocupant en uns territoris que atres? La resposta es queda en el llindar de les portes de les sèus sindicals i dels partits.

La sanitat, com l’educació o les pensions, han segut pilars del conegut com a estat del benestar de les societats occidentals. Més allà dels problemes concrets com el de les urgències pediàtriques de Pintor Ribera, s’observa unes tensions creixents en la prestació d’estos servicis i atencions publiques. Analisar-ho nos duria fulles i temps pero sí m’agradaria deixar caure una reflexió.

La resposta ràpida, especialment, dels afectats de cada sector és que se necessita més inversió. La qüestió és, més inversió en sanitat o educació, així com no perdre capacitat adquisitiva en les pensions, només es pot conseguir de dos maneres fonamentals, o paguem més imposts o retallem d’atres partides pressupostàries. Encara que també hi ha atres eixides que els polítics ni es plantegen per no perdre poder, racionalisar el sector públic. Eficiència, eficàcia i evaluació. Sí, una utopia pero sinó ¿Qué fem?