"Los pazos de Ulloa" d'Emilia Pardo Bazán en l'auditori de torrent

Considerada per molts com una de les majors novel·les espanyoles del segle XIX, i sens dubte la referència principal dins de l'amplíssima bibliografia d'Emilia Pardo Bazán, "Los Pazos de Ulloa" parla tant de la vida rural a Galícia com de la noblesa vinguda a menys.

Amb un repartiment de luxe encapçalat per Pere Ponce i Marcial Álvarez, aquesta versió teatral de "Los Pazos de Ulloa" és un al·legat contra la violència i la crueltat, centrant-se en l'enfrontament entre el desig, la passió i l'amor, la violència rural del món caciquil i la cortesia i les bones maneres de la ciutat (Santiago de Compostel·la). Per l'obra desfilen un cacic, una curilla amb passions contingudes (com el cèlebre "El pájaro espino"), una dona enamorada.

Don Julián, un capellà tímid i apocat, criat -per ser fill de la serventa de la casa- en el si de la família del senyor de La Lage a Santiago, arriba als Pazos de Ulloa per a posar-se al servei del marqués d'Ulloa, don Pedro Moscoso. Allí es troba amb una situació terrorífica: la crueltat del senyor Pedro i del seu capatàs, Primitiu, amb Perucho, el xiquet de cinc anys fill de la criada Sabela i del mateix do Pedro, a qui donen beure vi fins a emborratxar-ho, amb el consentiment de la mare, Sabela, la criada sensual i barragana del marqués. Don Julián intenta oposar-se, però li falta coratge i personalitat.

Descobrirà, a més, que el xiquet és nét de Primitiu. No pot comprendre tanta crueltat amb un xiquet. A partir d'aquest fort començament de l'obra, l'acció transcorre mostrant la realitat social de la terra, del camp, de la convivència: el caciquisme, la violència, les passions sexuals deslligades, les amenaces, la política rural, la barbàrie, una finca en la qual els comptes no s'han emportat amb correcció. Don Julián ha de fer-se càrrec de la comptabilitat dels Pazos i al mateix temps intentar adoctrinar a unes gents que viuen allunyades del catolicisme, de l'amor al proïsme i la caritat.

El feminisme latent en "Los Pazos de Ulloa" es deu a la mateixa personalitat d'Emilia Pardo Bazán, primera dona catedràtica d'Universitat d'Espanya, primera dona sòcia de l'Ateneu de Madrid i de la SGAE, fundadora de revistes, novel·lista, seguidora de la novel·la naturalista, precedent del llenguatge de Valle Inclán; dramaturga, assagista, cronista cultural i de la política madrilenya en la premsa de la seua època, candidata a acadèmica de la RAE que no va ser triada per ser dona.

Nascuda a la Corunya, va viatjar per tota Europa, va romandre temporades a Santander i a Barcelona (on va conéixer a l'intel·lectual Lázaro Galdiano, amb qui va mantindre una important relació amorosa malgrat la qual mantenia amb el també novel·lista Pérez Galdós), i va viure més de trenta-cinc anys a Madrid.