La festa que ens desborda

Hi havia ganes; hi havia moltes ganes, a tenor del que escoltem pel carrer a les persones que se senten el centre o l’epicentre de la festa. Per a justificar els excesos que ja hem viscut amb els sopars d’honor, les cavalcades majors i infantils d’honor i les recepcions d’honor amb tots els honors, se sol escoltar entre l’exércit faller, una frase que s’ha fet vírica: “hem estat dos anys sense falles i ja teníem ganes”.

Aquestes falles de la tornada, no fan dos anys que no se celebren; fa tan sols mig any que es va fer ofrena amb mascareta, plantà amb mascareta, sopars sense mascareta, despertades amb mascareta i cremà amb mascareta, bantant-se de l’exemple que s’havia donat al món sobre aquest comportament; així que no es pot dir que fa dos anys que no han hagut falles.

El que passa és, que a les persones que configuren aquest  esglaó primari de l’associacionisme torrentí (aquell que se n’ocupa de juntar-se per fer festa) li agrada molt celebrar tot el que siga celebrable: sant Blai, cavalcades, falles amb tots els “ets” i “uts”, creus de maig, moros i cristians, 9 d’octubre, Tots Sants, Nadal...i tornem a començar.

Aquesta roda festiva, encara es completa amb els vestits de les germandats d’una setmana santa, que també es preveu desbordant en aquest any en que, deixaran eixir els passos, aquells que relaten una història novel·lada sobre uns escribes que ja van posar del seu compte quan biografiaren el seu líder espiritual.

Pero, procuraré no deixar cap escletja, perquè no ocupe lloc un tema sobre el què ara no he pensat a analitzar. Les persones que em coneixen saben que no sóc faller, ni membre de cap organització o secta espitirual ni política i és per això que des que tinc ús de raó i uns pocs anys després, mai he entés tot aquest món que planteja situacions distòpiques i allunyades del que marca la tradició i el costum de la pràctica antiga.

Recorde, no obstant, les falles de la meua joventut, quan hi havia altaveus a la barriada, per on es feien els anuncis del casal i s’emetia la música que havia programat el responsable de festes d’aquella organització i es projectaven caçons Bruno Lomas, Els cinc xics, Los Canarios, Los Brincos, Nino Bravo i fins i tot ensenyava el cap Raimon, Los Stop, alguns pasdobles i molta cançó espanyola. Unes falles  que conservaven trets del seu caràcter original.

El món faller ha crescut, ha despenjat les bocines d’altaveus als quatre cantons del barri, ha omplert de senyeretes de plàstic, els carrers principals de la seua rodalia i encara es troba en procés de creixement per damunt de les seues possibilitatst. L’elefantiasi fallera és el que ha desballestat els ànims i el sentit de la proporció en massa coses.

La festa fallera es desborda per a les presentacions, per a les exaltacions, per a les reunions, per a les crides, per a les ofrenes i per a tot allò que porta com a qualificatiu “faller”. Perquè el món de la falla és barroc des de fa anys i, és per això que, fins i tot, hem arribat a posar-li volum a les enagües de les falleres i semblen més aviat taules camilles amb potes, que no dones valencianes vestides de núvia del segle XVIII.Però és que els homes, prefereixen vestir-se i passejar-se pels carrers amb calçotets, que no a enfundar-se en un tratge de torrentí amb totes les varietats possibles, que les hi ha.

Les falles de la tornada, es desborden pels quatre cantons i no tenen temps per fomentar la poesia ni les belles arts, els costums torrentins els del veïnat. Quant a l’eufòria fallera, una miqueta de mesura no seria de sobres, més encara pensant solidàriament amb la realitat d’altres pobles i cultures que estan passant les de sant Amaro. Que ningú pense que amb les falles està salvant el país. Convé donar al foc el que és del foc i salvar de les falmes tot allò que és originàriament torrentí i valencià; res més. La desmesura embafa i no aporta res.