La gran pausa

De març a març. De falles a falles. Ara que (sembla) deixem enrere la Covid com a pandèmia, no deixa de ser cridaner que reprenguem tot exactament en el punt on s’ho deixarem. Com si despertarem després d’una hibernació, d’una gran pausa, al mateix lloc i moment, amb una sensació de deja vú. En març de 2020 estava tot llest per a la setmana fallera quan la vida es va aturar. De colp. Inesperadament. Tant, que inclús en estes pàgines ja s’havia publicat l’especial faller on, qui escriu estes línies, bromejava que, si li deixaven un traje de saragüell, eixia en l’Ofrena.

Succedanis. No s’enganyem, ara ve lo bo. Les falles pandèmiques de setembre foren un bona imitació, una digna manera de tancar un exercici, d’insuflar un poc de vida. Però faltava rock n’roll. Este març, amb mascareta o no (cadascú vorà), el que anem a viure ja es pareix al que recordem. S’acabà el fre de mà. On, eixa sensació d’estranyesa de la gran pausa es sentirà més intensament serà en Setmana Santa. Dos anys després, eixirem a processonar pels carrers. Amb més fervor, amb una Reina més madura, exemple de paciència, i amb uns patges amb prou més centímetres. Coses de l’edat.

The Leftovers. Si són serièfils, apunten una de les joies menys conegudes de HBO. El 2% de la població desapareix de sobte, aleatòriament, de manera inexplicable. La resta han de reprendre les seues vides amb eixa càrrega. És trista, complicada de vore, estranya, però hipnòtica. Cada capítol és manual sobre el dolor. No deixe de trobar-li paral·lelismes amb el que hem viscut.

La vida s’ha d’obrir pas. L’hem de celebrar. Però, encara que siga un moment, un minut, recordem als que ja no estan, als que no voran el recomençament. S’ho deguem.

Perquè una cosa és continuar i altra oblidar.