El doble

Una de les llegendes urbanes més famoses conta que cadascú de nosaltres té una persona idèntica en alguna part del món. Inclús se li ha encunyat un nom en alemany, doppelgänger, que significa “el doble caminant”. Jo no me la creia fins a fa uns dies. Ara tinc sospites que no deu estar molt lluny el meu doble, perquè crec que, el molt caradura, ha realitzat gestions en el meu nom.

La pista me la va donar el passat Ple Municipal. Allí es va votar la designació dels dos nous vocals del Consell de la ràdio municipal de Torrent (escollits pel consistori “entre professionals de capacitat o competència reconeguda”). Fins ací tot normal. El fascinant és que els dos anteriors han comunicat la seua no continuïtat per motius personals. I ací ve lo paranormal. Un d’ells sóc jo. I ni he renunciat, ni s’ho he comunicat a ningú, ni tinc cap motiu personal per a fer-ho. 

Encara que un estudi de la Universitat d’Adelaida assenyala que la probabilitat que una persona siga exactament igual a altra és d’una entre un bilió, en el meu cas ha degut ser el doble. Perquè no crec que el consistori, per a justificar un legítim canvi d’equip, tinga tant poc de tacte de posar en la meua boca eixa negativa a continuar. Haguera sigut tan senzill com demanar-me-ho.

Perquè, si fora així, es reafirmaria aquella opinió, cada vegada més estesa, que en la política s’estan perdent les formes. Que tot val. Tant si estem parlant del vocal d’un consell municipal com de les votacions en les primàries d’un partit.

Però ha tingut que ser el doble. Estic quasi segur. Per favor, si el veuen pel carrer tinguen la bondat d’avisar-me. Vuic parlar amb ell.

Posats a fer de mi, que faça també el torn del biberó nocturn del meu fill.