VORA UN ANY

Anem a fer un any en la nostra relació. Una relació que ha canviat les nostres vides per a sempre. Malauradament no és la lletra d’una cançò romàntica, ni la veu en off del principi d’una película d’Antena 3 del dissabte al migdia. És el guió de la nostra història des de que en març de 2020 el coronavirus SARS-Cov-2 causant de la malaltia Covid-19 es fera present provocant que nos tancàrem en casa un temps, canviàrem els nostres hàbits socials o començàrem a usar maixcaretes fòra de casa. Per desgràcia, esta relació serà duradera i els seus efectes també.

A l’hora d’escriure estes paraules, 147 veïns de Torrent han mort d’esta malaltia. 6.526 han segut diagnosticats com a contagiats, vora el 8% de la población de la nostra ciutat. I encara estem immersos en lo que s’ha batejat com a tercera ona, de manera que estes estadístiques continuaran a l’alça. En tot cas m’agradaria pensar que no parlem d’una estadística més i no hem perdut l’empatia per les persones que hi ha darrere dels números, especialment pels 147 que han perdut la vida i les seues famílies.

És un perill que observe. Pot ser es tracta d’un mecanisme de defensa davant de la dimensió de la barbaritat que estem vivint. Pero no podem caure en l’apatia. No podem deixar que la distància social es transforme en distància anímica, en una gàvia per als sentiments. Sóc conscient que és dur, que carreguem en la creu del cansanci pandèmic, de la por a contagiar-nos i a contagiar als nostres sers volguts i estimats. Arrosseguem tot un any desarraïlats de les nostres costums, de la normalitat, de la rutina si en voleu. Pero viure en distància cóm li afecta esta malaltia a les persones del nostre voltant és, sens dubte, un síntoma més del virus i contra este síntoma només cap la vacuna de l’empatia pròpia.

Pense que esta empatia ademés de mantindre-la per a les persones, també l’hauriem de conservar de cara a les nostres costums com a poble, és a dir, en la societat en el seu conjunt. En eixe conjunt essencial de relacions, activitats i espais que també formen part de la nostra existència. Després d’un any, tot el cicle d’ofertes culturals, lúdiques i festives s’han vist afectades. Hi ha costums ancestrals com l’Entrà de la Flor que fa llàstima que no es celebren pero que fàcilment poden tornar a oficiar-se quan les normes sanitàries no siguen tan estrictes.

Però, hi ha atres costums que estan patint les conseqüències de la pandèmia i necessitaran prou més que empatia per a reconfigurar-se en el futur. Són, especialment, les que tenen estructures colectives darrere i les que necessiten de diferents sectors per a dur-les avant. En el cas de Torrent, les festes i tradicions principals. Moros i cristians, Semana Santa i Falles.

Les associacions que mantenen la festa estan reduint el número dels seus socis. A conseqüència per una banda de la crisis econòmica que afecta a moltes famílies i per l’atra de l’impossibilitat per a fer celebracions. La situació afecta també als artesans que nodrixen la festa, indumentaristes, artistes fallers, carrossers… A les bandes de música, les orquestes… Als hostelers i molts atres negocis que ajuden a conrear cada tradició.

ot este conjunt de realitat necessitarà empatia i espenta de cada u de nosatres i també de la vinculació de la societat. Sinó, a banda de la tristea per cada una de les defuncions provocades per esta pandèmia sumarem els efectes negatius en la cultura de tots. Una qüestió immaterial podriem dir-ne, pero les persones som la suma de totes estes immaterialitats que ens envolten. Pensem-ho.

@magascon