Peticions dels oients

El pes de la fama de vegades em costa de digerir. Ser columnista estrella en el nostre Torrent profund provoca comentaris de tot tipus pel carrer. Enhorabona per l’article d’Abelardo, però t’has deixat a Ca’ Huiset! Hi ha paraules que no entenc, quin valencià gastes?

Mira que eres antifaller! Amb els moros sí que no et claves, bandido! La triple corona, quina gràcia, però la Musa és més que la Capitana. Et banyes poc, eres massa buenrollista. Toca més la política! A vore si pegues més canya al Rochano! O a l’oposició! Que estan caducats! Fa falta canvi de cares!

Però, posseir tres-centes paraules mensuals, el que més vos espenta és a suggerir. Qui necessita pensar en temes per a escriure quan vos té a vosaltres. Hombre, Don Carles, a ver si me haces un poco de caso y comentas lo de la pasarela del Parc Central, que menuda vergüenza.

Puchet, a vore si pegues un bon palo en La Opinión als gorrinos de les caques de gos! Mira, mira, ja estan els de les bicicletes i patinets anant per on els dona la gana, che, escriu algo i que no siguen els amos del carrer! El que has de dir es que posen més multes encara pel Covid, què només aprenem a palos!

Descarats, que sou uns descarats, que no teniu pels en la llengua. Què voleu de mi? Que vos faça cas a tots? Dos-centes vint-i-nou columnes i tretze anys després, tot continua com al principi. Escrivint les columnes a impulsos i quasi d’un tiró. Tampoc agradant-me comentar-les a posteriori. Però, sobretot, i gràcies als editors d’este periòdic, escrivint del que em dona la gana. Sense suggeriments o pressions. Així que lamentant-ho molt, per ara no accepte peticions dels oients.

Bé, faré una excepció. Acceptaré una.

Mamen, Amate, che, penjeu les columnes a l’edició digital!