"Mañaneo"

Enfurrunyats. Així seguim tots. No entenent per què el maleït virus no se’n va. Qui contagia a qui. Com. Quan. On. Per què seguim amagats darrere de les mascaretes. Sense abraçar-nos. Sense vore somriures. Amb cues en tots els llocs. Per què a les dotze en casa. Per què ja no podem ajuntar-se més que sis. Que què anem a fer ara. I els Nadals. I les Falles. I la mare que ens ha parit. Que quin fàstic. Que quines ganes que acabe el 2020. Som com un adolescent. El món no ens entén.

Crisi. Negació. Cabreig. Depressió. Acceptació. Aprenentatge. Que cadascú s’ubique dins de les etapes del dol. Per allí dins transitem. Perduts. No hem sabut encara adaptar-nos a la nova realitat. És l’altre negacionisme: intentar que entre en calçador la nostra vida anterior. Però ja no és igual. Necessitem mirar amb altra perspectiva. Deixar entrar la llum. Canviar l’hora. Metafòrica i pràctica.

Perquè, mentre esperem a que els científics ens arreglen la papereta, hem de resistir amb allò que el virus no pot tocar ni tacar: la llum del sol, l’aire lliure. Vivim en una ciutat on vora tres-cents dies a l’any es pot fer vida al carrer pels matins. Tenim bon clima. Aprofitem-ho. Canviem els nostres hàbits, les regles de joc, juguem amb eixes cartes. Ja que estem a l’horari d’hivern, per què no començar tot una hora abans? Per què no canviar la nit pel matí? Tardeo? Millor, el mañaneo. Hi ha infinitat de plans que es poden fer fins migdia i a l’exterior. Com recomanen els experts: tot ben ventilat.

Jo ja tinc el meu: cada divendres, mentre em dure la baixa de paternitat, esmorze en la terrassa d’un bar distint. I si fa falta, faré igual els caps de setmana.

Tot siga per contribuir a l’economia local