¿Hispanofòbic?

Com tinc amics i coneguts de totes les ideologies i condicions, he pogut llegir en alguna ret social que s’ha calificat a este periòdic com a hispanofòbic per estar escrit tot en valencià. Eixa opinió, entenc, m’inclou a mi també, per participar com a columniste i, per descontat, escriure sempre en valencià les meues reflexions. Si he de parlar de les meues fòbies, diria que només ne tinc a les llentilles, no puc ni olorar-les. I no puc afegir-ne més. Encara que últimament també estic desenrollant una certa intolerància alimentària cap als populismes i extremismes uniformadors.

Els populismes que monten el seu argumentari en un grapat de dogmes i actes de fe. Els extremismes que neguen la diversitat. Per això, pensant que no cal donar explicacions de perqué escric en valencià, cada dia estic més convençut que cal argumentar davant els populismes i els extremismes perque són moviments que conduixen a la nostra societat cap a un assucac. En este sentit, etiquetar d’hispanofòbic per escriure en valencià llunt de ser un pleonasme està més pròxim a ser un oxímoron.

Per a començar, tan hispana o espanyola és la llengua valenciana com la castellana. No és que ho diga la Constitució en el seu artícul 3 i, per tant, siga tan carta magna com el títul segon o el 155, sino que si el meu DNI diu que sóc espanyo.  Les llengües que parle, valencià i castellà, també ho són per definició.  Pero això els extremistes de l’hispanitat no poden assumir-ho perque, com he comentat, tenen un problema en la diversitat, elles i ells són més partidaris de l’uniformitat en totes les accepcions de la paraula.

Aixina, s’emocionen en una desfilada de legionaris o en cada victòria de Rafa Nadal, de manera que en la seua cosmovisió arriben a creure que si no compartixes els seus sentiments eres un mal espanyol. Pero realment l’emoció és un sentiment. A mi els legionaris. Al mateix temps, preferixc parlar i defendre la vida a cantar-li a mort. En quant a Nadal, m’emociona més la seua olla o puchero que qualsevol “drive” del mallorquí. ¿Això vol dir que sóc un mal espanyol? No ho crec. Això sí, sóc un hispànic diferent.

A mi d’Espanya m’emocionen més els seus accents. M’interessa la seua diversitat cultural i llingüística. M’agradaria que buscàrem el consens per a solucionar els greus problemes del mercat laboral, la desocupació jovenil, l’economia informal o la desigualtat que conduix a la pobrea inclús als que tenen un lloc de treball. I tot açò junt i encara més, considere que també és filia hispànica. Pot ser estiga enganyat, pero és la meua manera de vore-ho. Pense-m’ho.

(Disculpeu si no he parlat de Torrent directament, encara que d’alguna manera la columna de hui és una carta oberta als que s’encaboten en dir-li al nostre poble Torrente.)