Cansat de guerres

Com si d’una estratègia militar es tractara, de manera pesada, seguim centrats en mantindre el discurs bèl·lic, alqo que respon únicament a un interés, al d’aquells que segueixen obstinats a accedir al poder a costa de tot i aconseguir que la societat no se centre en l’important, a atendre les causes sanitàries, a posar l’accent en els motius que responen a criteris mediambientals.

Fins que no deixem arrere aquesta confrontació bèl·lica que planteja la dreta i l’extrema dreta, no aconseguirem que l’agenda política i, sobretot, la voluntat social se centre en buscar respostes a una situació que requereix d’acords, que precisa plantejar-se de nou com afrontar aquesta o situacions futures, que per primera vegada en la història es plantegen de manera global, que afecten de manera sistemàtica i han descobert la vulnerabilitat d’un món que pensàvem era solidó i ara veiem que no sols estàvem equivocats, sinó que potser la nostra voracitat ens ha portat a punts de difícil retorn.

Moltes han sigut les veus que parlaven de creixement sostenible, de tindre criteris racionals i mediambientals, d’atendre senyals climàtics i controlar l’ànsia desmesurada d’endinsar-nos i conquistar parts del món que mai van ser conquistades i són fonamentals per al nostre propi equilibri, un món global que s’estava convertint en despietat i fonamentalment només seguia un criteri: l’econòmic, “però això sí, per a enriquir a uns pocs, com sempre”.

No és nou ni modern parlar i reconéixer la desigualtat que impera en el món que hem construït, però el que sí que és ara és molt més evident i ens trasllada a la cruïlla de continuar buscant culpables polítics o analitzar en profunditat que això requereix d’un canvi social, d’un nou pacte social, de recuperar valors en desús que ens acosten més a l’humà que a l’econòmic, que la cerca d’espais comuns de convivència de racionalitat, és millor que la batalla constant a la qual ens traslladen els extremismes que només busquen arribar al poder, i que sembla que volen que el món siga negacionista perquè només uns pocs traguen profit d’ell.

Deia Marcel Proust que “encara que res canvie, si jo canvie, tot canvia”; i és moment de canviar individualment per a canviar-ho tot, de canviar la manera d’entendre el món, els seus recursos, les nostres prioritats i tornar a ser més humanistes i que tot gire entorn de la sostenibilitat, a la defensa del públic, a l’espai comú, al respecte a nosaltres mateixos i al nostre entorn, al repartiment més equitatiu d’un món cada vegada més global i menys humà, on no importen les persones sinó els seus beneficis. El COVID no pot ser una excusa.