“Hui a quin anem?”

Tots volíem ser un dels Goonies, tindre una colla idèntica, creuar l’estiu amb bicicletes, per carreteres perdudes, vivint mil i una aventures. El Vedat no tenia molls, ni pirates. Tampoc s’enfrontàrem a mafiosos italians. Passàvem llista al grup i no trobàvem ni al germà major cachas ni a la xica guapa i tonta acompanyada de l’amiga lletja però simpàtica. Realment, ens pareixíem més a la colla de “Cuenta conmigo”. Erem un grup de perdedors, sense cap femella, a peu per l’Avinguda amb motxilla. Per sort, no en busca de cap cadàver perdut, sinó d’algun xalet on refrescar-nos.

En els 80, no existien els vols low-cost, els resorts ni els packs de viatge. Després dels campaments, sense festes patronals rellevants, si tenies sort d’escapar era pel nord d’Espanya, tots apretats en el cotxe, escoltant cassettes de Don Pio i dormint en hotels barats. La resta de l’estiu a buscar-te la vida. Nosaltres, afortunadament, teníem el Club de Tenis per banyar-nos de matí i sopar a la nit. Alguns dies visitàvem amb els pares els xalets dels amics. Jo sempre somiava tindre el meu, ser amfitrió. Fins als 23 anys no va poder ser.

Encarem enguany un estiu estrany. Per precaució sanitària o econòmica molts no eixiran de casa, no desconnectaran. I tots no tenen xalets, casetes, pobles o apartaments. En certa manera, em recorda un poc a eixos anys. Quan tot no ho teníem. Quan el millor pla era visitar a un amic, banyar-te, sopar, córrer. Preguntar en casa “Hui a quin anem?”. Tant de bo, eixa cultura s’intensifique enguany. Que els que no tinguen on anar troben el compartir la fresca amb un sopar faixat i un llimó granissat com a millor pla.

Obrint tots les portes a tots. @carlesxpf