“Viure”

En l’estiu tot lo món viu. Pot ser siga una expressió tan antiga com el valencià, o més encara, perque com molts dels adagis i refranys, la sentència que transmitix està lligada a l’experiència mateixa de la vida. I l’estiu convida a viure. A fruïr de la vida i de les seues circumstàncies. Estes circumstàncies que en els últims temps en Torrent ens han furtat tantes i tantes celebracions, festes tradicionals i religioses. La “plantà” de les falles, l’encontre gloriós o la “baixà” del moros i cristians. En un poble de clavaries i confraries, dos de les més significatives: La Mare de Deu i el Corpus. La mona de Pasqua, les Creus de Maig... una llarga llista. Encara que la llista més amarga és la dels que ens han deixat per esta pandèmia i durant la pandèmia puix, a la pena de la seua mort, li han hagut d’afegir els seus familiars el dolor de la partida sense el seu dol de despedida. La mort no és asèptica com ens han volgut vendre. Concentra sentiments i preguntes. Afliccions i remembrances que no s’han pogut viure en el moment que tocaven. Qüestions que no s’han pogut compartir.

Volia fer memòria especialment dels afectats per la Covid-19 en l’Asil de Santa Elena. Una institució arraïlada entre els torrentins per tots els seus anys de donació als majors del poble, no debades l’edifici començà a alçar-se en 1927 gràcies a la voluntat d’Elena Tamarit que així ho havia deixat establit en el seu testament; i on s’ha vixcut la mort i la malaltia en primera persona. Viure serà recordar-ho. Així com viure serà estudiar la responsabilitat de l’administració pública en com gestionà la situació, no per a buscar culpables, sino responsabilitats. Necessitem conéixer les circumstàncies, especialment, per a no tornar a repetir-les si renaix esta pandèmia o ens arriba atra en el futur. Les necessitem per continuar vivint. La vida és això. Encara que la nit siga fosca, torna a eixir el sol. I mentres el sol lluix, si tanquem els ulls continuem en la nit, deixant passar la vida.

Després de la pandèmia, del confinament, hem de tornar a la vida. Sense oblidar, pero renovats. Hem de tornar als nostres mercats, a les botigues, als almorzars. Hem de reobrir els nostres casals, casernes i sèus socials. Toca tornar a crear falles, boatos i vestits de reina. Fer que la vida impregne cada racó, en prudència, pero sense por. Puix sabem que sense tot això, la vida no és vida i Torrent no és Torrent. I a mi m’agrada Torrent com és i no com en eixos dies en que només eixiem a comprar per uns carrers sense ànima i una Avinguda desèrtica en una trista estampa de lo que seria una ciutat dormitori, allò que no som, ni volem ser. Entre tantes ensenyances com m’ha deixat este virus, tinc clar que preferixc un Torrent de carrers tallats per qualsevol de les nostres celebracions, encara que siga un concurs gastronòmic d’arròs vegà, que un Torrent sense vida. Així que, en tota la càrrega emocional d’estos mesos pandèmics, deixem pas a la vida, puix com diu el nostre refranyer, en estiu tot lo món viu (I en Torrent, encara més)