No ha durat ni dos anys i ja s' han menjat el "pato"

A l’octubre pròxim, aquella foto en que estaven tots els representants polítics agafats de la mà per haver arribat a un tracte, s’haurà esmicolat totalment. La veritat és que de totes les cares que encapçalaven la porfia en favor del civisme, no queda ni l’apuntador. Únicament resta el regidor que el va promoure i poca cosa més. El que fos líder de l’oposició ara calfa cadira al parlament valencià, el representant de la minoria valencianista ha anunciat que no vol saber res d’aquell “pato” i el que fos alcalde de la vila, treballa ara per a la caixa que va fer una opa hostil als interessos del nostre poble. Ja veuen vostés que no queda pràcticament ningú perquè el defense. D’aquell compromís anunciat com a permanent cap a la ciutadania, ha durat no arriba a dos anys. Podríem dir que ha resultat com aquella “permanent” que gasten les persones del sexe femení i que d’igual manera que el pacte, no arriba ni a dues setmanes amb el monyo cardat. Així les coses, cal deixar clar que el primer que ha trencat la baralla ha estat la inoperància i el descrèdit que el partit en el govern ha llançat sobre el text, sobre l’esperit i sobre la forma d’aquell tracte que s’anunciava com a necessitat de millorar la convivència a través de l’impuls i la promoció d’una cultura ciutadana basada en els valors cívics. Sincerament: mai no s’han cregut allò de la participació ciutadana. Ni la gent que ara ens (mal)governa, ni els d’abans que fèiem com si ens governaren. Mai no s’han cregut que el consolidat teixit associatiu de la nostra localitat, podria avançar amb trellat i amb seny cap a posicions clares, fermes i ben gastides. Al principi, quan sonaven els darrers anys de la dècada dels huitanta, perquè no ajudaven suficientment el moviment associatiu i, poc després, perquè aconseguiren fagocitar-lo a base de negociacions en l’ombra i a canvi d’unes engrunes de poder. Ara, aquell moviment associatiu es troba emmanillat a base de grans subvencions i de poca operativitat. Els pactes cívics de fa dos anys, han silenciat totalment el moviment associatiu, l’han desplaçat des dels indrets de respecte i de prestigi i l’han deixat en l’oblit d’una segona planta d’un complex cultural que ni tan sols respon al nom originari de la persona que és titular. Aquelles paraules engominades, resten ara fofes i sense contingut. Civisme, ciutadania, urbanitat, participació... res de res. El consell de participació no s’ha reunit des de temps de Maria Castanya i la participació ciutadana ha restat reclosa a: “escriga vosté tot el que necessite que nosaltres ja farem el que ens done la gana”. Així ens va dissortadament. Si encara ara podem arribar a afirmar que Torrent és una ciutat amb un nivell suficient de civisme, no serà perquè facen molt aquells que ens (des)governen, sinó perquè el teixit associatiu de la nostra població, encara manté la fermesa social que sempre l’ha caracteritzat. Aquell pacte cívic se l’han “papat” en tan sols dihuit mesos i això és el més trist de tot. Les il·lusions de participació es concentren única i exclusivament a treure un número per a acudir a la finestreta de torn de la planta baixa de la Casa Gran, a escriure totes les instàncies que vulguem i a llegir els diaris que s’editen en el poble amb informació local. Sovint, em recorda temps pretèrits en els quals la llibertat de premsa consistia en comprar tots els diaris que hi havia al quiosc, però el que vam descobrir al poc de temps, és que aquells diaris estaven mediatitzats pel poder i subordinats a les negociacions i transaccions econòmiques que rebien des dels passadissos de les administracions públiques. Llàstima que aquell “pato” se l’hagen cruspit les cabòries polítiques d’aquells que ens representen a la municipalitat torrentina i que d’ací endavant no pugam planificar ni la Guia 21, ni la Carta de Participació, ni cap altra alternativa que recorde Porto Alegre. Aquell corrent de participació encetat allà pels anys noranta i encapçalat per l’agrupació voluntària d’una quarantena ampla d’associacions, ara ha passat directament a l’oblit, sense passar ni tan sols per quarantena.