Em presente

A vegades diguem adéu i no és definitiu. La vida dóna segones oportunitats. Constantment. I ací estem de nou. Vostès i un servidor. A su servicio. Però, vist que vaig dir adéu en la columna del número anterior, em veig en l’obligació moral i estètica de saludar-nos i presentar-nos. Començaré jo, que tinc més espenta. Em presente. Sóc Carles X. Puig, torrentí de pare, aldaier de mare i xativí d’adopció. Vaig créixer menjant bollos de xocolate mentre anava de Santa Llúcia cap al Convent i l’Assumpció. Pel camí vaig creuar-me amb molts amics i coneguí a una dona ben templà. Del carrer de l’Església ni més ni menys. Abans deia que era periodista i ara que sóc professor. Com veuen, m’he passat la vida explicant coses, parlant sense parar.

Però no parlem tant de mi. No vuic ser protagonista. Vostès, torrentins, ho són molt més en esta història. Gent de poble i ciutat. Festers a més no poder, amb unes arrelades tradicions, estadísticament tirant a esquerres però de missa dominical, menifonts com bons valencians, un poc criticons i, sobretot, ciutat molt sociable, humana i compromesa. I què fem tots ací? No sabem per quan de temps, que el tema de la premsa local ve rebolicat, però, en esta columna ens dediquem a parlar del que estimem: la nostra ciutat, Torrent. Sense acritud, intentant ajudar, fent pinya, proposant i sent constructius. Supose que amb la responsabilitat del que pensa que tots tenim alguna cosa que aportar al territori que ens uneix, que ens veu nàixer, créixer i dir adéu. Però, per ara, com dèiem a l’inici d’esta rentrée, açò no és encara un adéu. Fins la columna següent. Un plaer. @carlesxpf